Durant més de quatre-cents anys Cuba va ser parada obligada per tots aquells espanyols que emigraven per fer les amèriques, L’Havana es va convertir en la ciutat més important del continent, els pirates i els corsaris en van fer la presa més cobejada del Carib i els reis castellans la conservaven com la perla més preuada de l’imperi. Fins que la van perdre. I el trauma va ser tan gran que de la Guerra de Cuba se’n va fer un mite, de la derrota una tragèdia nacional i de l’any 1898 la forja de tota una generació. Enrere quedaven els temps dels indians, dels viatges d’anada i tornada i de les primeres havaneres. Cuba estava a punt de caminar sola sense deixar de ser la protagonista de la història. L’any 1956 Fidel Castro va desembarcar del vaixell Granma a la platja de Oriente i va començar la revolució que hauria de marcar el futur de l’illa. Des d’aleshores, un mantell de propaganda i contrarevolució, d’entusiastes i d’exiliats, de bloqueig i de resistència, ha impregnat fins el darrer racó de Cuba. La història més recent ha fet de Castro un dels personatges més peculiars del segle XX i el romanticisme decadent s’ha apoderat de la magnífica Habana Vieja. Però l’illa no ha deixat mai de ser la Perla del Carib. I és que, com ja va dir Cristòfol Colom l’any 1492, aquesta és la terra més bonica del món.